Em sento com si hagués de gravar en la memòria totes i cadascuna de les imatges, olors i sensacions que passen davant meu aquests últims moments a Tanzània.
Els colors vius decorant cada racó, la música incansable dels carrers africans, les bicicletes carregades fins dalt de qualsevol cosa imaginable (i inimaginable també…), la vista aèria al aterrar a Dar de les palmeres estirant-se cap al cel o del Rif de Coral anellant Zanzíbar, els nens jugant al carrer i els somriures de la gent, que mai s’apaguen, malgrat la duresa d’aquesta vida seva.
Em sento com si la memòria m´hagués de fallar fent-me oblidar el que he viscut i sentit durant aquests mesos. Penso: Ho haig de gravar intensament en la meva ment… No vull oblidar-ho…No vull perdre ni un sol detall…
I de cop, sense adonar-me’n, passo a pensar en allò que retrobaré a casa.
Primer i abans de res, UNA CASA on em sentiré a casa. Deixaré de viure a casa d’altres per tornar a tenir un espai propi... Com ho he trobat a faltar!
I tant important com el primer, les trobades que dins aquesta casa hem celebrat. Amics amb qui repetir sopars de colla, cançons memorables, tés de canyella, trivials, i enquestes sobre membres i/o músculs.
Amics amb qui equivocar-me de pub a Londres i acabar havent-nos d’aguantar les llàgrimes de riure al trobar-nos “segrestats” entre un grup de pirats que intenten afinar alguna nota i tocar alguna cançó infumable.
Amics de joventut que s’han convertit en pares.
Pares que s’han convertit en amics.
Escapades de cap de setmana.
Tardes de diumenge fent el manta al sofà.
Un bon llibre en el teu idioma.
I em pregunto: Cal marxar tan lluny per trobar a faltar la màgia de les coses petites?
Ens veiem aviat, ja quasi he arribat.
Els colors vius decorant cada racó, la música incansable dels carrers africans, les bicicletes carregades fins dalt de qualsevol cosa imaginable (i inimaginable també…), la vista aèria al aterrar a Dar de les palmeres estirant-se cap al cel o del Rif de Coral anellant Zanzíbar, els nens jugant al carrer i els somriures de la gent, que mai s’apaguen, malgrat la duresa d’aquesta vida seva.
Em sento com si la memòria m´hagués de fallar fent-me oblidar el que he viscut i sentit durant aquests mesos. Penso: Ho haig de gravar intensament en la meva ment… No vull oblidar-ho…No vull perdre ni un sol detall…
I de cop, sense adonar-me’n, passo a pensar en allò que retrobaré a casa.
Primer i abans de res, UNA CASA on em sentiré a casa. Deixaré de viure a casa d’altres per tornar a tenir un espai propi... Com ho he trobat a faltar!
I tant important com el primer, les trobades que dins aquesta casa hem celebrat. Amics amb qui repetir sopars de colla, cançons memorables, tés de canyella, trivials, i enquestes sobre membres i/o músculs.
Amics amb qui equivocar-me de pub a Londres i acabar havent-nos d’aguantar les llàgrimes de riure al trobar-nos “segrestats” entre un grup de pirats que intenten afinar alguna nota i tocar alguna cançó infumable.
Amics de joventut que s’han convertit en pares.
Pares que s’han convertit en amics.
Escapades de cap de setmana.
Tardes de diumenge fent el manta al sofà.
Un bon llibre en el teu idioma.
I em pregunto: Cal marxar tan lluny per trobar a faltar la màgia de les coses petites?
Ens veiem aviat, ja quasi he arribat.
3 comentarios:
T'ESPEREM !!!!!!;)
Quin escrit tan maco. Has desbordat emocions que ens han calat fins al moll de l'ós!. Quina il.lusió tornar-te a tenir a prop!.
Un petó molt fort.
Imma i Marti.
Per aquí també es troben a faltar les petites coses, com les dues petites coses blanques que apareixen quan somrius i totes i cadascuna de les petites coses que formen constel·lacions just a sobre de les blanques.
Fins ara
Publicar un comentario